És curiós com passa el temps, penso mentre camino en direcció a l’institut. Sembla que ahir era setembre, començava un nou any i ja som al juny.
No em puc creure que l’any que ve sigui l’últim. I encara no sé pas què vull estudiar…
Respiro fons per evitar caure en l’ansietat i continuo caminant. Observo els meus companys i companyes saludant-se entre ells, rient i explicant les seves anècdotes del cap de setmana.
Sospiro. Sempre he volgut tenir un grup gran d’amics, com aquells que veiem des de petits a les sèries televisives, en que els adolescents van en grups de més de 5 persones, i surten els caps de setmana, s’ho passen bé, es donen consells…
Però en la vida real, les coses són molt diferents. La gent només es vol relacionar amb persones exactament iguals a ells. No volen a ningú que cridi l’atenció d’una manera que no sigui bonica o sensual, no volen algú que no vesteixi bé, o que estudiï massa, o que no begui ni fumi. No volen ningú que els faci pensar o voler ser millors. Volen ser tal com són, encara que facin mal a tercers, com casos de bullying, o posin en risc la seva vida o la dels altres.
Si trobes una persona que vulgui ser cada dia millor, que reflexiona sobre les conseqüències dels seus actes i, sobretot, si trobes una persona que et tracta bé encara que cridis l’atenció, encara que tingueu gustos diferents, o diferents passatemps, és una persona excepcional en la nostra generació i l’has de cuidar, perquè no tothom té la sort de tenir una persona així a les nostres vides.
Camino més ràpidament, ja que falten tres minuts perquè comenci la següent classe.
Una vegada entro a la meva aula de tutoria, observo des de la porta als meus companys i companyes. Tots estan en grupets, alguns més petits que altres, però en grupets, al cap i a la fi. M’enfilo cap a la meva taula, una al final de l’aula. M’assec i trec el llibre de la motxilla. Intento llegir mentre els meus companys i companyes parlen i criden, a l’espera de què arribi la professora de ciències, la matèria que tenim els dilluns a primera hora.
Doncs ja he superat un terç del dia… Visca… Surto el més ràpid possible de la classe i m’encamino cap a la biblioteca.
Arribo i m’assec a la cadira de sempre. Sospiro. Obro el llibre i començo a llegir. Pàgina 230. Parlen sobre la soledat. Ric entre dents. Molta gent parla de soledat, de com de dolent és, però ningú parla del fet que si estàs sol ningú et pot fer mal, només depens de tu.
Però, les nits en les quals no puc dormir, els dies que només tinc ganes de plorar i de recolzar-me en algú, aquells moments sí que penso que potser no hi hauria res de dolent en tenir algun amic o amiga, o algú que simplement es preocupi per tu. Però tot té un final, res és per sempre, i no vull haver d’experimentar aquell tipus de final un altre cop… no després de…
Surto dels meus pensaments quan sento l’alarma del meu rellotge, que m’avisa que en 2 minuts he d’estar a classe. Perfecte. M’he passat tot el descans debatent contra mi mateixa sobre un tema el qual no mereix temps, ja que no depèn de mi.
***
Surto de l’institut i enfilo el camí cap a casa, uns carrers més enllà. Observo tots els adolescents sortint en grupets i parlant amb els seus amics, celebrant el final del primer dia de la setmana. Ric entre dents. Sembla l’escena d’una d’aquelles tantes sèries de Disney Channel que et feien voler arribar a l’adolescència d’ençà que tenies cinc anys.
Passo per aquella casa, la creació de totes les meves nits plorant, per tots els records que vaig crear allà. Giro el cap i m’empasso les llàgrimes que acudeixen ràpidament. Camino més ràpidament.
Obro la porta de casa i m’afanyo a pujar a la meva habitació.
M’assec al llit i obro el telèfon. El calendari m’avisa del fet que avui és un dia especial; “Cumplee del meu amorrr 🩵” brilla a la pantalla. Sospiro i l’elimino, després de pensar-m’ho uns minuts.
***
M’aixeco de sobte, espantada. Només ha sigut un somni. Tranquil·la. Un, dos, tres, inspira, un dos tres, espira… Miro l’hora en el rellotge que tinc al canell. M’aixeco del llit i em frego els ulls. Em quedo mirant la paret uns minuts, pensant en les fotografies que l’adornaven només un parell de mesos abans.
***
Em desperta l’alarma del rellotge, i sospiro, estirant-me. No tinc idea del moment en el qual ahir vaig adormir-me, però millor així. Quan dormo no penso en res.
***
A vegades reflexiono sobre la vida.
Sobre com la vida passa davant dels nostres ulls i, en un segon, ja tenim seixanta anys, fills, nets i ens costa més pujar escales.
A vegades reflexiono sobre si hauria de reflexionar tant sobre tot, potser estic perdent moments molt valuosos de la meva vida. Potser hauríem de relaxar-nos més i simplement viure el moment.
No sé què em passa, però veig aquesta reflexió com l’oportunitat perfecta per apropar-me a ella. Ja fa temps que no parlem. Potser tot ha sigut una tonteria.
- Ei… Com estàs?
Li pregunto, i quan es gira i em somriu, sé que, al cap i a la fi, tots morirem, i no podem fer-ho desitjant haver fet les coses d’una altra manera.
Tots ens mereixem aquella persona que ens accepta tal com som, i una vegada la trobem, l’hem de cuidar.
I ella és la meva.
——————————————–
A tots els i les adolescents que gairebé sempre senten que no pertanyen a cap lloc, que s’han adonat que la vida adolescent quasi no s’assembla a les sèries que hem vist des de petits a Disney, trobareu a la vostra persona, i entendreu una mica, el que tant ens mostren en aquestes series, el que és estimar algú.