Part I
Una llum em desperta, i tracto d’obrir els ulls. M’intento incorporar però sento un gran malestar, una pressió al crani que sembla que me’l vol aixafar. De qualsevol manera, ja se’m fa conegut.
Quan aconsegueixo obrir els ulls completament i asseure’m, noto que no estic a la meva habitació. No estic en cap habitació. Penso que serà una broma pesada, quan miro al meu voltant i em veig envoltada d’herba i arbres. Em trobo en un bosc. Em trobo en un bosc. Intento repetir-ho per creurem-ho, pero la meva ment es ressigna; “estàs somiant, torna a estendre’t al terra i et despertaràs al teu pis de Barcelona”. Però en comptes de tornar-me a dormir, decideixo aprofitar l’oportunitat de passar una estona tranquil·la.
Sento un alleujerament. Porto dos anys volent escapar de Barcelona, dels cotxes que sembla que no poden funcionar sense fer soroll, de la gent que omple les terrases i riu amb ganes. Riu de la forma en que reia jo abans, abans que l’escàndol de la ciutat em silencii.
Camino i em guio per la llum del sol que s’entreveu entre els arbres. Serà ben aviat, penso. Camino i camino, delectant-me en la brisa que m’acarona la pell i m’enreda els cabells. Ja no necessito tenir-los pentinats, planxats i en perfecte estat per donar bona impressió a la feina. Ara me’ls podria rapar. Tants anys tenint cura d’ells, de que no estiguin massa llargs ni massa curts, de pintar-me’ls perquè la gent, la societat, no vegi el pitjor malson de les dones; que el cabell es destenyeix amb els anys.
Quan arribo al final del bosc, quedo embelessada. Davant meu, verdes colines, camps plens de flors, tot coronat per una muntanya espléndida, alçant-se amb majestuositat, com la reina de tot el paisatge. No reconec la muntanya i això em fa riure; tants anys i tants diplomes per acabar en un lloc desconegut i no reconèixer ni la muntanya que tinc al davant.
Inspiro aire pur i penso que és el millor somni que he tingut mai. Començo a còrrer, conscient que, amb la meva ocupada rutina, he deixat de fer una de les meves passions. Corro fins que em canso, fins que noto la pell del rostre bullint i els meus pulmons cridant per oxígen. Sense el rellotge, no sé quina distància he recorregut, ni a quin ritme. Però tant em fa. M’estiro a l’herba i noto com, a poc a poc, els ulls se’m tanquen i deixo de veure el blau cel cobert per núvols. Aquest ha sigut el millor son que he tingut en les meves quasi tres décades de vida.
Malauradament, tots els somnis s’acaben, i ha sigut bonic mentre ha durat.
Sento unes pesigolles a la galta i somric, pensant en el meu gat. El somriure s’amplia en recordar el meu somni, la tranquilitat, l’aire pur, la sensació de llibertat… Obro un ull i no és el musell del Drac el que em fa pessigolles, sino el d’un conill. Un conill viu. Un conill viu olorant-me la galta. Crido instinctivament i m’incorporo de cop. Miro al meu voltant i realitzo que segueixo al somni. No sabia que es podia dormir en un somni… Llavors sento algo que tampoc havia sentit mai en un somni abans; gana. L’estomac fa soroll i és llavors quan miro el conill, encara al meu costat, mirant-me, sense por.
***
Porto una hora, suposo, perquè no tinc rellotge, donant voltes en cercle, pensant què fer. La gana cada vegada es nota més i sento una gran impotència. Sempre m’he considerat amant dels animals, he nascut així, i als 13 anys vaig decidir fer-me vegetariana per ser coherent amb la meva manera de ser i pensar. Ara s’està complint la hipotètica situació que em plantejaven tots els meus familiars; “si estiguessis en una illa deserta i hi hagués un porc, te’l menjaries?”.
Decideixo intentar buscar alternatives vegetals, però l’herba no es pot empassar i les pinyes dels arbres son massa dures. Em començo a desesperar, i quan ja està vesprejant, tot empitjora. Estic malhumorada, no havia passat mai més d’un dia sense menjar. Recordo com tractava de menjar el menys possible, a Barcelona, per tal de mantenir un cos adeqüat segons els estereotips. Com escollia l’amanida abans de la pizza o els macarrons. Ara un plat de macarrons no sobreviuria ni dos minuts, d’estar al meu abast.
Però el que si que ho està és el conill que segueix al meu voltant, passejant-se sense por, menjant gespa… Sento un impuls inhumà, mai sentit abans, quan vaig decidir fer-me vegetariana. El meu cap ho intenta impedir, però l’impuls és cada vegada més fort, i tot i que una altra part de mi no ho vol fer, acaba passant. Mentre em menjo el pobre conill, recordo un mite aprés a finals d’ESO, El mite del carro alat, crec que s’anomenava, i tractava de que l’acció humana està dividida en tres parts; la part racional, la part més obedient i moral, i la instinctiva, la que es guía pel desig, per la part animal de l’ésser humà.
Em quedo gelada. Suposo que ha guanyat l’última part.
Em desperto tranquil·lament, observant el cel sobre meu, els núvols. Estic tenint bastanta sort, perquè no ha plogut en el temps que porto aqui.
Ja ha passat una setmana, i m’estic començant a adaptar. El segon dia vaig fer una llarga caminata (sense el rellotge mesurant els quilòmetres, cosa a la qual també m’he acostumat), i vaig trobar un riu d’aigua corrent d’on puc beure. De moment, el meu estòmac no ha protestat.
Em fa gràcia pensar que a la ciutat ni se’m passava pel cap beure una aigua que no estigués envasada, però quan la set es nota les prioritats canvien.
També se’m fa molt estrany veure’m tant canviada. Sempre havia pensat que era una persona molt primmirada, que m’importava molt el meu aspecte físic, que era molt insegura. Que no podria prendre decisions per mi mateixa (precisament la raó per la qual no vaig deixar la ciutat abans), i que m’importava molt l’opinió de la gent. Això m’ha portat a grans problemes de salut mental, però, què volien que faci? Si sóc així i no ho puc canviar?
O això pensava. Passar tant de temps sola, alimentant-me a base de conills que portava anys sense tocar i que el meu passatemps principal sigui caminar o còrrer…, m’ha fet replantejar-me certes coses. Com que la companyia de la meva germana o la dels meus pares no és tant molesta, tot i que sempre he afirmat que sóc una persona solitària que prefereix estar sola a passar temps amb altres. També, que, a vegades, el silenci fa més chivarri que el soroll, perquè és llavors quan la ment pot navegar lliurement.
M’he adonat que canvien moltes coses. Que en dues setmanes he canviat pràcticament la meva essència sencera. Sempre havia pensat que, quan naixem, els gens dels nostres antepassats formen part de nosaltres, fent que siguem d’una manera o d’una altra. Crec que, en realitat, el que em feia ser insegura era veure a la meva àvia comentar dels cossos i les decisions de tothom, sense importar-li el mal que feia als altres, i que ser una persona solitària va ser a causa de la soledat que vaig sentir a principis de l’ESO. Sí, el meu entorn m’afecta i em pot ajudar a crear certes característiques, però depén de mi si les vull continuar tenint o no.
Quan realitzo això últim, sento un gran alleugerament a dins meu. Sento com els meus actes depenen de mi, no de ningú més. Com els meus mèrits són meus, no conseqüència del meu “caràcter treballador, el qual sempre ha tingut”. Els meus mèrits són la recompensa del treball dur, dels sacrificis, de les nits a casa, llegint, dels dissabtes despertant-me a les vuit del matí per estudiar.
Tot i això, m’adono que aquesta manera de pensar, existencialista, crec que s’anomenava, també m’imposa la responsabilitat dels actes que han ferit o afectat a tercers. De coses que he dit i després m’he penedit, de situacions incòmodes provocades pels meus arrebats. Ja no tinc excusa. És clar que hi ha hagut situacions i problemes que han implicat a l’altra persona també, però n’hi ha hagut d’altres només creats per mi i excusats a causa del meu “caràcter rebel”.
Entenc, en un lloc aïllat de tot, sola, tranquil·la, com sempre he volgut estar, que tinc la culpa de moltes coses. Però somric, perquè en saber que només jo sóc responsable, puc posar de la meva part per no tornar-les a repetir. El penediment serveix, igual que la història, per no repetir actes reprovables. I penso aprofitar-lo.
Part II
Un so em desperta. No entenc què coi pot ser, enmig del no-res, aquest so tan estrident. M’estiro, extenent braços i cames… fins que el meu braç xoca bruscament amb una superfície dura. No entenc res, si dormo on pugui, a l’aire lliure, amb què ha xocat el meu braç?
Obro un ull i el primer en el que em fixo és en la poca llum que hi ha. Què potser segueix sent de nit? Però miro al cel i no hi veig cap estrella, ni la lluna. Observo certes parts més il·luminades, i em desperta de cop el pressentiment que alguna cosa ha canviat.
M’incorporo i sento, sota meu, una diferència de pressió i tacte amb l’herba del bosc. Llavors ho escolto. Un altre cop, aquell so que m’ha despertat. Una vibració seguida d’una cançó horrible. I ara ho recordo. És la meva alarma. Aquesta cançó que només em dona ganes de tapar-me les orelles, ja que és el signe que el descans i la tranquil·litat s’han acabat i son subtituïts per la pressa, la pressió, l’estrés del dia a dia.
Però què dic? Si estic enmig del bosc, en el no-res, sense ningú, sense cap dispositiu electrònic. És veritat que després d’un parell de setmanes, la idea d’estar sola amb els meus pensaments i el silenci s’ha fet pesada; enyoro els crits de la meva germana, les quedades amb les meves amigues, els concerts… però tot i així, no ho canviaria mai per tornar a la rutina que l’únic que em crea, a banda de certs diners per poder sobreviure, és ansietat.
Palpo la paret fins arribar a l’interruptor, i encenc la llum. Em quedo mirant la meva habitació, tant desordenada com sempre. Reconec que és normal sentir ansietat si el primer que veus és roba llençada, piles de llibres i papers…
A la muntanya, tot estava on havia d’estar, l’únic que sobrava era jo, i em vaig haver d’adaptar.
Van ser uns primers dies que, tot i la tranquilitat en l’ambient, em van provocar certa angúnia. Tenia fam però no volia menjar animals, tenia fred però no tenia amb qué tapar-me, i per a la presa de qualsevol decisió notava un debat entre tres petites parts dintre de mi. Una pensava sempre amb claritat; si no hi ha menjar, hauràs d’alimentar-te a base d’animals, per sobreviure. L’altra sempre era obedient a la racional, però preferia l’opció més empàtica; pobre conill, entenc que ho necessitis, però no hi ha una altra forma? I per últim, la part que més em va sorprendre perquè mai l’havia notat (o potser no amb tanta força), mentre vivia a la ciutat; la que semblava que tot ho feia sense raonar, amb un instict quasi animal. El segon dia sense menjar em va assaltar amb; UN CONIL! MENJATE’L JA! T’ESTAS MORINT DE GANA, QUÈ BO QUE ESTARÀ…fins que vaig decidir que guanyava aquella, i me’l vaig acabar menjant.
M’incorporo i pujo la persiana per observar l’exterior, però de seguida me’n penedeixo; els carrers, ja de bon matí, estan replets de persones passejant, cridant, rient, conversant. Desenes de cotxes fan cua per poder entrar a Barcelona un… coi, quin dia és?
Agafo el mòbil i em quedo glaçada. Deixant de banda que son les onze del matí i jo entro a la feina a les nou, que l’alarma que havia sonat era la dezena vegada que sonava, segons el calendari no ha passat el temps.
La nit que em vaig anar a dormir i em vaig despertar al bosc, a la muntanya, era dia 20 d’abril. Allà vaig contar catorze postes de sol, és a dir dues setmanes. Però ara el meu telèfon em marca dia 21 d’abril. No pot ser. On he estat tot aquest temps? Ha sigut només un somni? Però juraria que era real…
Però un moment. Avui, dia 21 d’abril… és el meu aniversari número vint-i-set. El dia no fa més que millorar… Això vol dir que, com cada any, vindrà tota la meva família a casa, i no només la part amb que m’entenc bé, sino els meus avis, tiets, cosins…
Ostres! Realitzo que he de fer moltes coses, així que agafo uns pantalons i una samarreta que trobo llençades pel terra. Semblen nets. Però quan em vesteixo em quedo gelada en veure la roba; quina roba més formal, més incòmoda. És veritat que abans això no em molestava, o sí, però ja estava acostumada. Cada dia me feia un monyo ben estirat per anar a la feina, i calçava sabates de taló, per imposar més. No va ser fàcil arribar a un lloc de treball liderat per homes, sent una noia baixeta, llesta, insegura, que tot just sortia de la facultad. Em vaig haver d’adaptar, com al bosc. I ho vaig fer.
El problema és que no sé si ara ho vull tornar a fer. Potser, ja que he descobert que els meus actes tenen conseqüències i que sempre tinc control sobre el que dic i el que faig (o la gran majoria de les vegades), també ha canviat la meva manera de pensar.
Per què m’he d’adaptar jo a una societat que no comparteix els mateixos valors que jo?
Per què m’he d’adaptar a les creences comunes quan són contràries a les meves?
Potser perquè la gent del meu voltant sí que les segueix. Però això no hauria de ser un problema. Es pot conviure amb persones amb les quals no estàs d’acord… o això pensava.
Passejo pels passadissos del Mercadona adonant-me de la quantitat de menjar present. Jo, que portava menjant conills i si trobava alguna fruita (no passava massa freqüentment) durant dues setmanes, ara observo la varietat de fruites, verdures, llegums, proteínes, iogurts. Ja no sé què agafar.
Del que també me n’adono és de la necessitat de tothom de fer el màxim soroll possible, cridar pels passadissos, arremolinar-se a la mateixa caixa…A més, la llum em cega. No podrien posar més finestres perquè entrés una mica més de llum natural?
L’estòmac em fa soroll. Fa tant de temps que no menjava un iogurt amb cereals… El que em fa recordar que era molt abans de despertar-me al bosc, ja que els últims dos anys de la meva vida els he passat obsesionada amb el que menjava, que sigués sà, amb certes caloríes, els macronutrients… Quina mandra…
Agafo el iogurt que menjava d’adolescent, abans que tot estallés amb “el cos perfecte”, el “menjar perfecte” i el tant comú “ets el que menges”. En aquest cas, sóc un bon bol de iogurt amb cereals de xocolata i maduixes. Ja vull arribar a casa. Però no, he de comprar el sopar que prepararé per aquesta nit, quan la meva família es reunirà per celebrar el meu aniversari.
Decideixo agafar la truita de patates casolana que venen, un bon tros de pernil, uns de formatge, uns ous per a la meva proteína…
He decidit que seguiré sent vegetariana. Al bosc va ser un moment de supervivència, i tot i així encara tinc malsons amb els pobres conills que em vaig cruspir. Ara, veient totes les opcions que tinc, no tinc excusa, ni la vull tenir. Crec que aquest és un dels pocs valors que encara mantinc. Ric entre dents. Aquesta nit serà interessant, perquè no em penso pintar els cabells, que ja els porto una mica destenyits, ni em posaré vestit o sabates de taló. Portaré uns bons texans, sens dubte més còmodes que el vestit que em feia ficar panxa tota la nit.
Somric i m’encamino cap a la caixa, per pagar el sopar. Serà interessant, i etretingut, això segur.
He acabat de posar la taula, i escolto com truquen a la porta. M’encamino, respirant fondo, preparant-me pels comentaris que sé que rebré.
Obro la porta i em trobo amb la meva germana, el meu pare i la meva mare. Somric sincerament. La part de la família que sé que no em jutjarà.
- Hola! –. Saludo jo.
- Felicitats! —. Exclamen mentre m’abracen.
- Gràcies, gràcies…Paseu, paseu, com esteu? Fa molt que no ens veiem…—. Dic abraçant-los.
- Què dius tu ara? Si ens vam veure fa tres dies! —. Comenta el meu pare, rient.
Clar, no havia pensat que per ells havien estat tres dies.
- Tres dies és moltíssim! Ja us trobava a faltar! —. Dissimulo, però sóc conscient de la mirada que em fa el meu pare, a qui no puc mentir.
- Estàs rara. —. Conclou ell.
- I que ho diguis! No t’has tenyit! On està el teu vestit? No l’hauràs embrutat… —. Comenta la meva mare mentre entra a l’apartament i comença a buscar amb la mirada la peça de roba que no em posaré. Retiro el que he dit, de que no em jutjarien.
***
Torna a sonar el timbre, i em preparo per la part dura.
- Hola! — Dic mentre obro la porta als meus avis i els meus tiets.
- Moltes felicitats! —. Exclamen tots, abraçant-me.
- Merci! Com esteu? Paseu, paseu… —. Em faig a un costat perquè puguin passar.
- Doncs millor que tú, això segur. Què són aquests cabells? I què fas en texans?! —. Exclama la meva àvia. Estic a punt de respondre quan m’interromp la meva cosina.
- Noia, has perdut pes, estàs estupenda!
- Ja, merci, però en realitat he passat per un greu virus gastrointestinal, no ho he passat massa bé… —. Menteixo perquè s’assabentin que comentar dels cossos dels altres està fora de lloc.
- Doncs el tipazo que has guanyat…
- Ja… —. Em giro, incòmoda, i els acompanyo a la taula.
***
Estem asseguts a la taula, menjant la truita i els embotits, i ja se m’està acabant la paciència.
- I quan tindràs fills? —. Li pregunta la meva àvia a la meva cosina.
- Doncs no estic segura de si els vull tenir, ja us ho he dit… —. Respón ella, incòmoda.
- Tu sempre tan egoísta. —. Deixa anar la meva àvia.
- I tu sempre tan capficada! És la meva vida, sempre fas el matexi! —. Exclama la meva cosina
- Si sóc així, sóc així, què vols que faci… —. S’excusa la meva àvia.
- Àvia, aquest tipus de comentari és una mica essencialista, no creus? —. Comento jo, ja farta.
- Què dius tu ara? A tu et passa alguna cosa, no t’has pintat els cabells, no t’has arreglat… Sempre has estat tan estirada i de sobte sembla que te’n vas al camp.
- Perquè he entés que no he de ser com sempre “he sigut”. SI vull canviar, ho puc fer. És la meva responsabilitat, igual que que tu canviïs depen només de tu.
- Ai, torna a sortir la teva essència rebel de quan eres adolescent… Veus com no has canviat tant? —. Replica ella.
- Crec que ja és suficient. —. Diu el meu pare. —. Jo estic d’acord amb el que diu Vera, tothom pot canviar si així ho vol, tot i que és veritat que no tots amb la mateixa facilitat, ja que tots naixem amb diferents possibilitats. —. Em somriu, i em relaxo.
Ja és el segon dia de tornada a la realitat. Ahir a la nit vaig aprendre una lecció molt valuosa; tots podem canviar, però no tots de la mateixa manera, i no tots volem fer-ho.
I, quan canvies, hi ha molta gent que no estarà d’acord. Molta gent s’allunyarà, però has de fer una passa enrere, que la part racional de les tres raoni, i acceptar que hi ha persones que se n’aniràn, pero d’altres es quedaran. Has d’entendre a quines persones vols al teu costat. I jo vull al meu pare, a la meva mare, i a la meva germana.
Els que sempre han estat al meu costat, i, tot i que no canviïn, tot i que no ho vulguin fer, sé que estaràn al meu costat si jo ho decideixo fer. I ho he decidit.
Tot i això, segueixo estimant l’altra part de la meva família, però no els intentaré canviar, no és la meva responsabilitat.
Sento el vent acaronant-me les galtes, desembolicant-me els cabells, que segueixo portant sense tenyir. Estic al bosc, asseguda sobre l’herba, amb els muntanyes alçant-se davant meu, majestuoses. El cel blau, amb uns quant núvols, i el sol, el sol tocant-me la pell i…
- Que fas tu, que no saps conduir o què?!
Obro els ulls, molesta per l’home que m’ha fet tornar a la realitat, a Barcelona, a la gran ciutat, sentada en un banc, rodejada d’altres persones fent el seu dia a dia.
Encara no sé si va ser un somni, però tampoc ho vull saber. Em comformo amb saber que ho he pogut sentir real, que la calma i la tranquilitat m’han fet realitzar qui sóc en realitat, qui vull ser. Ara només ho he d’aplicar aquí, tot i que costi.
Perquè per fi sento que la part racional pren el control, tot i que he tingut l’oportunitat de conèixer la salvatge.